1. CAVALCANT L'OSSA MENOR

Quan vesteixes la bèstia amb l’arreu
Per tirar del carro menor
És quan l’agulla que sosté el cel
Que derrueix per baixar el teló
Pots creuar els set mars
Transfigurar la realitat
La foscor ens enterrarà
A tots per igual
Un cop canviat el rumb marcat
No hi ha prou llard per amerar el ble
I mantenir la flama de l’alè
Cavalcant els camis de la vesània
Sota el jou dels 7 arcs
S’hi amaga desesperació
El trànsit té un únic sentit
El joc dels deus no està en nostres mans


2. TOT CREMA

Tot crema i plou cendra
La combustió de l’esperit
Som fills de titans que mai creguérem ser-ho
L’estirp d’un ocàs, l’estirp de ponent
Tot crema i plou cendra
La combustió de l’esperit
Que cresqué menjant pedres, pols i un anhel
Qui demostrar que es pot arribar a l’abisme
Per llençar-hi una almoina
I vèncer el destí
A voluntat cremem les naus assequem els mars
Per demostrar que som titans
Sí, som aquells qui caminem per l’obaga
Sota la cendra de tot allò que ens pertanyia
Entre les brases ens movem com rèptils
sobre la pedra plana d’un riu
Es la rancúnia que ens fa viure
No queda res, del jardiner
Pots creure que l’escènica es perd en un roser
Però només per esdevenir espina


3. L'ENGANY

Trepitjant terra cremada
Amb la impressió d’estar perdut
Tibant dels estreps
Que apressen els set caps
Víctima de l’engany
Presa de covards
Que la terra amagui
Llurs corruptes despulles
En un forat profund
Fins les entranyes de l’infern
No donarà res per perdut
Això s’aprèn de ben petit
Que la terra amagui
Llurs corruptes despulles
En un, forat, profund
Fins les entranyes de l’infern
Tothom sap que la pudor de la mentida
És més forta que la de un mort enterrat
Que la infàmia de l’engany
Víctima de l’Ósserp
Castigat per l’Ósserp
Trepitjant terra cremada
Amb la impressió d’estar enterrat


4. EL PES DEL BUIT

El pes del buit doblega el temps
Fins enredar l’absurd
Centrant-lo en un punt fix
En la immensitat del nores
La llum s’apaga, es torna fosc
El teló baixa, no hi ha ningú
Basarda i terror, glacen la sang
Es moren les flors, tot és pols
La soledat en la negror abraça l’estàtua de gel
En la deriva del buit la pols difracta l’anhel
Transfigurant una il·lusió
I tot allò desapareix
Insignificant i atrapat
En la fredor de l’infinit
Centrant-lo en un punt fix
En la immensitat del nores
Allò que abans era pla
Es corba i perd sentit


5. L'ABRAÇADA DEL DESTÍ

Sobre els ciments granítics
La convicció d’eternitat
El mall del temps
Els nostres fills... l’enfonsaran
Rere les portes del temps
Aguarda el nostre relleu
Que ple d’arrogància
Desafia el nostre avenir
Cicle de virtut es torna pols
la nostra herència aliment per l’oblit
L’abraçada del destí
Cicle de virtut es torna pols
la nostra herència aliment per l’oblit


6. L'HOME EN EL LABERINT

Encadenats al tàrtar,
l’inframón, el càstig atrapats al laberint
Rius de foc i el barquer
Vetllen el càstig a perpetuïtat
Perniciosa es la carta per escapar de l’escaquer
Enfrontat al minotaure cap drecera per on escapar
Atrapats...
Entre murs
L’home en el laberint
El granit, que doblega
La voluntat de qualsevol esperança
Confinats i obligats
A jugar per devorar-nos entre iguals
No està en mans, de l’Ósserp
Enderrocar els murs de la ment
Es un viatge al més profund
De la negror que s’allotja dins hom
El vuit emmaranyat d’impressions
Que atenuen la claror de la raó
Difícil és alçar el cap
Entre el granit
Conviure entre iguals
Una existència intranscendent


7. LA RÈMORA

Amb les entranyes sobre la taula
Intentant introduir-les dins meu
Amb els ulls, velats, per la certesa
De qui vol repetir el vol d’Ícar
És l’atzucac que es repeteix
Vivint a través de dos lents
La mort de tot sentit, La mort de la raó
Incapaç de respondre les qüestions
Què soc jo? Què hi faig aquí?
Doncs en essència, sembla una burla
D’un Déu creador, o és l’Ósserp
Al cap de vall potser es veritat
que som la nostra pròpia rèmora


8. EL RIVAL MÉS FORT

Caminant enrere
Sense poder girar pas el cap
Mirada fixa al destí
Mirant als ulls de l’adversari
El rival més fort
No defallir
Guanyar el combat
Encara que sigui
Per simple arrogància
Els sofriment
Es torna bandera
Es la virtut
Que sens ha atorgat
Poder lluitar
Amb la certesa
De la derrota
Amb el cap ben alt
El rival més fort
Amb el cos menjat per la maledicció
Llagues i pústules descomponen el cos
Ens queda la fina i règia dignitat
La de poder lluitar
El rival més fort
Lluitant fins al final
El rival més fort
Mort i enterrat


9. LLUNA NEGRA

Neix un estel al firmament
Una llum negra que acabarà amb tot
Un nou destí guia a la humanitat
Com gotes d’aigua lliscant (en) l’univers
No hi ha revolta es la unanimitat
Velat el sentit d’aquesta aparició
Que ens despulla de tota la raó
Devoramons acaba d’arribar
Llum negra, ànima negra
Lluna negra, ànima negra
La negror ho amera tot, com un llençol
Tendre i negre que ens embolcalla
Ja no creix res, mor el record
L’últim gra de sorra es perd en l’infint