1. ENTRE REGNES

No es pot escrutar el destí
De tots aquells qui amb la seva sang ompliren els set mars
Si no és a lloms de l’innombrable
Qui té poder de travessar les portes de l’absurd
És l’Ósserp, recaptador d’ànimes negres
Compromès en el rol de jutge, víctima i botxí

Quin és el marc on enfocar la raó?

Alguna cosa es deforma... entre el mirall i jo
I no és el reflex d’un resquill
Alguna cosa es deforma entre el mirall i jo
I no és el reflex d’un resquill

Un delit histèric, un plany d’auxili
Buscant on es troba
l’enfrontament entre regnes adversos
Lligats per l’antagonisme
Creat sota els nostres patrons

Els voltors volen ben alt
però sempre per sota de les àguiles
doncs és l’Ósserp el grif?

Busca, amaga’t o dorm
Que quan s’estrenyen els fils
No pot ser altre que veure’s
En aquest mirall
Aquest mirall oblic i trencat


2. JO NO PLORO ELS MÀRTIRS

L’arada roma només escup pedra
El solc naixent no cicatritza
Obrir la terra no purga la ronya

Em collen els turmells
Dient que em porten el jou
Quin sacrifici
Per cavar la meva fossa

Jo no ploro als màrtirs

Si es que de mi depèn
no naixeria res amb més fulla que arrels
Ni vesteixo el negre per retre homenatge
Als salvatges, que a tomba oberta, resen als 13 vents

Ja n’estem farts! De tanta misèria
El plor no estova la crosta
El mall no doblega l’ossada


3. CAÇA FURTIVA

De tots aquells que esperen veure a Sant Pere
Sense el beneplàcit d’allò de 7 caps
D’aquella bèstia que vesteix de negre el camí ral
En farem una foguera alta com el campanar
I les bruixes dansaran

És impossible escapar d’un mateix
Al fang el remou l’avarícia la dalla i la soga
No es pot fugir d’un mateix
No et pots amagar de l’Ósserp

Sota el llençol negre, que teixeixen els corbs
S’alcen els 7 caps de l’Ósserp

Caça furtiva! Les asqües molles
Il•luminen l’òbit


4. LA FALÇ DE SATURN

Quan la llum neix i banya la immensitat amb ombres,
només ens queda esperar que la fulla de la falç
perfili totes les abominacions que l’eternitat ha construït
en front del nostre camí.

La fulla perdurarà quan l’últim sospir de llum
Es fongui en el buit, quan tot ho acabi
No quedarà testimoni

Imperiós desig de transcendir al llegat de la pròpia estirp
Incomprensible afany per moldejar el final
I deixar-ho tot en la fredor del buit


5. AMB EL CAP BEN ALT

Orgullós, amb el cap ben alt!
Ple d’odi als meus captors
Morts de fam aixequem els pilars
D’aquest mausoleu
On no hi serem per esperar
Un nou jorn amb la soga al coll

Trinxant els ossos alcem el cap
“Mira’m als ulls!!”
“Què soc? Què som?”
“Misèria, odi i supèrbia!”

Orgullós, amb el cap ben alt
Ple d’odi als meus captors
I plens de còlera desfem el camí
Creuem les aigües
Orgullós i amb el cap ben alt
Creuem les aigües


6. SOTA LA CREU DE GENTIL

Anys de guerres ossos trencats
Invasions per aixafar un poble mort de fam
Resposta en armes dels jornalers
Que amb la mateixa dalla seguen, i atorguen vida

Sota, a la falda, del Canigó
On hi descansa un heroi
Sota un gran crucifix que potser enterra
El gran secret de la victòria:

Que ser fidel a un mateix et pot vestir
amb l’armadura impossible d’escantellar
potser t‘enterra sota dos pedres
missatge etern per, als forasters

la pedra es trenca el ferro es doblega
però al poble se’l venç


7. EL CULTE

Abraçada fraternal
Entre desconeguts, amb un únic lligam
Despreci cap al igual
Litúrgia sense encant
Absurd desig per vestir de coherència
Aquesta existència que ens esgarrifa
i ens humanitza
entre parets masegades per milers de dents
creix la remor que clama al salvador

El Culte

com la pesta tothom es rendeix al culte
narcisista, però vestits d’altruisme i plens de sang

Farts de fracassar
Millor construir el camí
Rere els peus
Que corren sense rumb


8. DE DALT DEL CAMPANAR

Toquen a morts, repica el batall
L’espart es tensa s’enfonsa en la carn
Caiguda curta, isquèmia
L’ascens al cel, et tornen a jutjar

I als condemnats, una pena a pagar
Pobre d’aquell qui cregui salvar el deute

un no sap com de llarga té la llengua
fins que penja del campanar

Justícia divina en mans nerviüdes
Sense dent s’escup la pena
La misèria embruta el terra
Espectacle despietat
Ocupen al poble
Que aplaudint fort s’exonera

Des de dalt del campanar tampoc es veu tot tan clar.


9. EL BUIT

No hi ha millor mirall
Que el buit de l’univers